Us convidem a la manifestació de les
19h a l'estàtua dels despullats de Tarragona
La manifestació finalitzarà a la Plaça de la Font amb la lectura dels parlaments i i l'acte musical amb les integrants d'Ai Carai!
NO COSIREM LES VOSTRES RETALLADES. PLANTEM CARA!
Aquest any, el dia de les dones treballadores pren una importància especial. Tot i que cada dia cal reivindicar els drets de les dones, en el context actual, aquesta reivindicació ha de sonar més forta que mai.
Ens trobem en un moment convuls, socialment i econòmica, que ja va començar amb el govern del PSOE i la passivitat de CCOO i UGT. Per la seva banda, el govern del Partit Popular ha entrat amb les tisores a la mà, com ho va fer en el seu moment Convergència i Unió, i ens demostren cada dia que estan disposats a retallar tots els nostres drets elementals per tal de poder salvar els interessos del sistema capitalista.
La crisi econòmica, que ha estat la protagonista de les reivindicacions d'aquesta diada els últims dos anys, i que enguany ho continua essent, afecta de manera especialment crua les dones. Som testimonis cada dia de tancaments d’empreses, EROs i deslocalitzacions que deixen un reguitzell constant d'acomiadaments. Aquesta situació agreuja la ja delicada situació de les dones davant el mercat laboral. Els mitjans de comunicació han difós la falsa idea que les dones treballadores no estan patint tant la crisi com els homes perquè les seves taxes d’atur no han crescut tant com les masculines. Al principi de la crisi, l’atur masculí va disparar-se, ja que els sectors més afectats eren aquells que havien estat tradicionalment ocupats per homes (com la construcció i la indústria pesada), però actualment, sabem que aquest context afecta el conjunt de la població, i que els treballs més precaris, tradicionalment ocupats per dones, s'estan veient especialment perjudicats amb la congelació del salari mínim interprofessional, que ja era un dels més baixos d'Europa, o amb l'abaratiment del cost de l'acomiadament.
A les retallades laborals s'hi sumen també les retallades en educació i salut marcades per la voluntat de privatitzar cada cop més els àmbits del benestar social. I qualsevol protesta davant d’aquestes és durament reprimida, tal com hem vist recentment amb l’alumnat i el professorat del País Valencià. Així, en aquests sectors on els llocs de treball estan ocupats majoritàriament per dones, les pèssimes condicions laborals es veuen cada cop més accentuades.
D’altra banda, amb la crisi s’han reduït les ajudes públiques de caire social, com les rendes mínimes d'inserció o les prestacions derivades de la Llei de la Dependència. Aquest fet, unit a les poques, quan no inexistents, places públiques de guarderia per a infants de 0 a 3 anys i a l’envelliment de la població que patim, porta a moltes dones a deixar la feina o reduir les hores que dediquen a un treball remunerat per ocupar-se dels familiars a càrrec, al no tenir recursos per pagar algú que en tingui cura mentre elles treballen. La nostra societat, tot i que de forma molt més subtil, segueix sent patriarcal, i les dones, el jovent, la gent gran i les persones nouvingudes estem sent els col·lectius més perjudicats per la crisi.
En aquest context, moltes dones es veuen obligades a tornar a dependre econòmicament del marit, i la seva condició social torna a la situació de subordinació domèstica. Una dona lligada a la casa, a tenir cura de la família, i que depèn del sou de l’home, està condemnada a un estat de vulnerabilitat que afavoreix l’augment de la violència masclista dins les llars i els abusos de poder a la feina, amb molt poques opcions per a fer-hi front. I més quan veiem que en el govern entrant, la ministra de torn, comença a canviar el terme de violència de gènere per “violència en l'àmbit familiar”, posant de manifest la voluntat d'eliminar qualsevol condicionant polític d'aquests tipus d'abusos, invisibilitzant així la lluita contra el patriarcat.
El conjunt de totes aquestes situacions extremes ens porta a un agreujament de la feminització de la pobresa que ja estàvem patint. La situació és especialment greu en el cas de les famílies en que cap membre aporta ingressos, la majoria de les quals són famílies monoparentals. I quan parlem de famílies monoparentals, sabem que desafortunadament en el 90% dels casos estan encapçalades per dones amb criatures al càrrec.
Avui, més que mai, cal recordar per què commemorem el 8 de març. L’any 1908, 129 treballadores d'una fàbrica tèxtil de Nova York van declarar una vaga en protesta per les condicions insuportables de treball que patien. L'amo no va acceptar la vaga i, mentre les obreres ocupaven la fàbrica, va tancar les portes i hi va calar foc, morint abrasades totes les dones que hi havia dintre. És important recordar l'origen d'aquesta data per recordar que el feminisme que defensem no és l’institucional, que la nostra lluita no vol igualar-nos al sistema productiu que precaritza per igual a tota la classe treballadora, sinó que pretén derrocar-lo i construir noves relacions laborals i personals, més igualitàries i de justícia social.
La nostra lluita contra el patriarcat no pot obviar la resta de lluites que ens oprimeixen, cal plantar cara al sistema capitalista i a qualsevol opressió ja sigui de condició sexual, de classe o de nació. Hem de fugir del feminisme institucional que redueix les protestes contra la violència masclista a minuts de silenci, i que ignora la violència econòmica que estem patint tot el conjunt de la població. Hem de trencar amb el pactisme entre els grans sindicats i la patronal i hem de fer sentir la nostra veu cada cop més clara i forta, plantant cara, avui i cada dia de l’any!
Sense les dones, no hi ha revolució!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada